Sobre mi
Més que qui sóc, diria que qui és el meu personatge.
El meu nom és Gemma. Sóc una persona que s’aixeca cada matí amb il·lusió, amb ganes de viure, ganes d’experimentar, expandint tot això cap a mi i cap a la resta.
Tot va començar quan em vaig adonar que la vida m’estrenyia tant que vaig entendre que tenia molt a dir-me. Vaig començar a indagar, a descobrir, a voler saber més i, sobretot, vaig començar a ser responsable de mi mateixa, dels meus actes, de les meves reaccions; comprenent que tot el que estava vivint era perfecte per a la meva evolució.
A partir d’aquest moment vaig començar a agrair a totes i cadascuna de les meves experiències (doloroses). Elles estaven preparant-me per a qui sóc ara.
Vaig perdre a la meva mare molt jove, quan ella només tenia 50 anys. Aquesta pèrdua em va fer veure, anys després, un missatge vital per a mi: “Filla, viu!, deixa anar llast i crea la vida que mereixes. Jo no he sabut fer-ho millor”. Sé que ho va fer de la millor manera que va saber.
Jo, vaig aprofitar el seu missatge i ho vaig fer, vaig aprendre a deixar anar totes la creences que em limitaven, transformant-les en creences que em potenciaven. Vaig aprendre a conèixer el vocabulari del meu cos, a escoltar-lo. Vaig aprendre a veure en els meus fills les meves necessitats i les meves frustracions, i al costat d’ells les vaig integrar. Vaig ser capaç de sanar la relació que tenia amb els homes, començant amb la que tenia amb el meu pare. De petita solia esperar les seves mostres d’afecte i la seva acceptació. Això em va conduir a buscar homes que em feien sentir el mateix.
Vaig acceptar que el meu pare tenia les seves mancances i les seves qualitats i que ell em donava el que tenia, ja que no era posible que compartís el què no tenia. Vaig començar a donar-li tot el que jo sentia que em faltava, i ja en la meva adolescència va començar una relació d’acceptació pare – filla preciosa. D’aquesta manera va començar el meu descobriment sobre com les dones del meu clan es relacionaven desde de la no acceptació de la part masculina, elles no permetien que els homes tinguessin el seu lloc. Un treball preciós que em va costar dos divorcis i un fill de cadascun d’ells, i pels quals sento un profund agraïment. Han estat i són els homes que m’han permès créixer com a dona: amb ells he decidit ser mare i cap a ells en guardo amor sincer.
Amb tota la meva experiència de vida he construït i descobert el què puc dir que sóc ara, una persona en la seva essència, preparada per a la vida, per a tot el que ella vulgui i oberta a descobrir i aprendre cada dia més de mi.
Honro als meus pares per la seva tasca i els dono les gràcies amb tot el meu amor.
Sense vosaltres això no seria possible.